L’Arracada màgica al Matagalls

12 04 2011

Arracades molt semblants a les de la Teresa.

Primavera. Bon temps. Sol i calor. Tornen les ganes de descobrir paratges i paisatges. Aquesta vegada hem decidit ascendir el mític Matagalls, al Parc Natural del Montseny.
La cafetera del restaurant Collformic no para. Són al voltant de dos quarts de nou del matí i el cafè amb llet ben calent que amenitza la xerrada de retrobament ens predisposa a caminar. Els del Borredà SMOU tornem a la càrrega!
Sortim a per la primera de les tres pujades que la jornada ens depara. Es fa dur això de començar pujant, però a la que ens adonem ja tenim la primera a la butxaca. En Roger i l’Esteve arriben els primers i hem de cridar que afluixin i esperin. Els seus bessons no els deuen de fer mal, però els nostres, els de “la gent gran”, es queixen i molt.
Xino-xano, arribem a un petit pla que en diagonal ens porta a l’antic pou de glaç, punt de reagrupament i descans de tots els que pugen i baixen el Matagalls. Davant nostre tenim una visió perfecta del que segueix: la segona pala. Una pujada de terreny incòmode de caminar, per les lloses trencades de pedra grisa, on qui més qui menys bufa i esbufega tot pujant-la. Hem acordat que en superar aquest segon objectiu pararem a esmorzar. Dit i fet. Cadascú al seu ritme, tots arribem al pla verd. Vaques i algun toro fan com que no veuen a ningú dels qui per allà ens movem i van al seu rotllo.
Reconfortats per l’entrepà, la xocolata de la Concep i les ben plantades magdalenes que porta en Joan, seguim avançant. Ara tenim el tros més suportable, el més pla. També el que ens deixarà a l’inici de la tercera i última pujada. En Guiu s’entesta a tancar la comitiva. Vol ser l’últim. Però això només dura uns minuts, perquè com nen que es canvia d’opinió i ara corro, ara camino, ara paro…
Ja veiem molt a prop la creu del cim. Com sempre, aquesta vegada tampoc estarem sols allà dalt. Durant tot el recorregut hem avançat o ens han avançat altres muntanyencs; ens hem creuat en el descens dels més matiners o dels més ràpids; durant tota l’estona hem vist sempre gent al cim.
En arribar-hi, alegria, petonets de cim i a contemplar tot el que els nostres ulls i la boirina llunyana permeten. Els Pirineus estan però no els veiem, com tampoc veiem la ciutat de Barcelona. El dia és poc propici per gaudir de cap horitzó. Llàstima.
L’Enric va d’un cantó a l’antre. L’Àngels es retroba amb la muntanya. La Mercè com si res, descansada. La Concep que vol la foto de cim. El Joan que diu que això ha estat fàcil. En Guiu que no diu res, però segueix corrent d’un lloc a un altre, darrera en Roger i l’Esteva, que els ha faltat temps per pujar a la taula de pedra…
La Marta i la Teresa se’n van. Tenen un dinar familiar. En aquest instant és quan la Teresa s’adona que ha perdut una arracada. Diu que ha estat ara mateix que ha caigut. Li preguntem com es per començar a buscar i ens mostra el seu parell. El que són les coses. L’arracada que busquem és del mateix color dels milions de petites pedres que ens envolten. Fins i tot la seva forma rodona fa difícil la seva localització. Al final desistim. Allà es queda l’arracada, al cim del Matagalls, entre centenars de pedres i pedrotes de tons grisos.
Poc després de marxar mare i filla la resta decidim també iniciar el descens. Com anem molt bé de temps, una part del grup ens acostem fins a un petit turó proper. La resta baixen tranquils i sense pressa.
Després d’inspeccionar la zona, emprenem la marxa enrere i assolim per segon cop el cim del Martagalls. Des de aquest punt comencem a córrer en direcció Collformic. Al poc trobem el primer grup i l’avancem. En arribar al pou de gel parem per esperar-los i reagrupar-nos. Descansem cinc minuts i reprenem la marxa, uns caminant i altres de nou corrent.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Ja es veu Collformic i el restaurant. Ens espera un bon dinar. A mesura que anem arribant ens estirem al petit prat que hi ha entre el restaurant i l’aparcament. El sol brilla, però la suor ens refreda. En Joan i en Guiu se’n van a casa a dinar. Els substitueixen a la taula la Maria Pilar i en Lluís, que vénen de la Cursa dels Bombers de Barcelona i que no han volgut perdre’s l’àpat que ens espera.
Entrem de nou al restaurant i ens asseiem a la mateixa taula de fa unes hores, quan el cafè amb llet. Mentre esperem al cambrer, l’Esteve descobreix amb sorpresa que l’arracada perduda de la Teresa és allà, al cul de la cadira, just a on ella s’havia assegut al matí. Curiós. La Teresa convençuda que l’havia pujat al Matagalls i perdut allà -va sentir com queia!- i resulta que no, que s’havia quedat descansant al restaurant. O potser no? T’imagines que el pendent hagués pujat amb la Teresa i baixat pels seus propis mitjans? I si va cobrar vida? És un pendent màgic? És estrany que el trobéssim on no hauria d’estar… Un misteri que aquesta nit intentaré resoldre. Parlaré amb ell. Ja t’explicaré si és un simple pendent o si és un pendent màgic.


Accions

Informació

2 responses

12 04 2011
Concep

Estic descarregant les fotosi la Teresa ja no duia “L’Arracada màgica” quan varem parar a esmorçar!!!!.

Concep.

13 04 2011
Joan

El Lluis diu “En arribar-hi, alegria, petonets de cim i a contemplar tot el que els nostres ulls i la boirina llunyana permeten”. Que quedi molt clar que a mi no em va donar cap petó de cim. Perdoneu, però jo ho havia de dir!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s




%d bloggers like this: